Categoría: Entrevistas a Roser Amills

#Repost de @retratsbcn @cescsales : Roser / Retrat #85 "De ben petita ja voltava per casa tot dient molt seriosa que seria escriptora, i tots reien, sortides de nena somiadora. Quan vaig fer dotze anys, el meu oncle em va regalar una màquina d’escriure i una de les millors novel·les de la literatura universal, de Gabriel García Márquez. Endevineu quina? “A veure si algun dia escrius un llibre com aquest”, va dir per fer-me por. Això és el que vaig pensar llavors, ara sé que ho digué per fer-me costat. Era una nena tímida i solitària que passava nits i dies llegint, i ben poc li agradava a ma mare, que em castigava sense llibres perque «em cremaria la vista», sobretot quan llegia d’amagat sota els llençols amb la llanterneta de les excursions. Sempre era a la biblioteca del poble i anava llogant-hi els llibres per ordre: quan n’acabava un, el del costat. I en vaig llegir tantes, de novel·les, que en vaig voler viure una, escapant-me de casa l’any 1992, amb disset anys, a Barcelona a estudiar, que per a una mallorquina de poble era com marxar a París. Ara ja s’ha arreglat, però aleshores la relació amb els pares consistia en què tot allò que volia fer els semblava una bajanada, i no volien signar els papers de la beca, de fet em van dir que trucarien la policia si marxava. Han passat més de vint anys d’allò i pensava que costaria fer memòria, però ha estat arribar a la Plaça Reial amb en Cesc i he tornat a sentir-me aquella de 17 anyets que va falsificar la signatura dels pares per matricular-se a la universitat i va passar els primers dos mesos amagada a l’alberg Kabul de la Plaça Reial, que es va tenyir els cabells de vermell, que va passar de dir-se Rosari a dir-se Roser perquè així seria més difícil trobar-me, pensava jo, i si veia un policia canviava de vorera. Fins que vaig poder deixar de viure aventures i les vaig començar a escriure: l’any 1997 vaig guanyar el primer premi, es va publicar el llibre i vaig saber que ho havia aconseguit. Els pares varen rebre el primer exemplar amb un somriure, i si, jo tenia raó i la mare també. La miopia que arrossego és descomunal."