Walter Benjamin – Asja Lacis | Capri, Berlin, Paris, Moscú, Nápoles, Riga, Mallorca, Ibiza, Barcelona, Portbou
Portbou, panteó Walter Benjamin
Pilar Parcerisas
Publicat a Avui, 26-09-1996
Tal dia com avui, el 26 de setembre de 1940, moria a Portbou Walter Benjamin, el pensador alemany d’origen jueu que més lúcidament ha vagarejat per la moderniat de les nostres ciutats fin-de-siècle.
Walter Benjamin fugia de la Gestapo i anava camí d’Estats Units per reunir-se amb Max Horkheimer i Theodor W. Adorno, col·legues de l’Escola de Frankfurt. Enllà quedava la desolació dels camps de concentració de Marsella i la mirada esmaperduda de milers de víctimes. La seva mort en estranyes circumstàncies consumava el que es reconeix com un suïcidi, avui acceptat historiogràficament, però mai no demostrat. Deixà un certificat de defunció amb la fotografia del seu passaport, avui encara consultable, i els altres objectes personals, després de diversos intents de recerca, es donen per desapareguts. Walter Benjamin va ser enterrat al nínxol número u del bloc que construí la República al cementiti de Portbou, i que més tard esdevindria el número 563.
Benjamin, que havia travessat a peu els Pirineus des de Banyuls a Portbou passant pel pla del Ras, acompanyat d’una guia, Lisa Fittko, i de dos fugitius més, la senyora Henny Gurland i el seu fill Joseph, va ser interceptat en arribar a aquest poble fronterer i se li negà el visat per continuar el seu viatge. L’endemà de la seva mort, els altres fugitius van ser autoritzats a marxar. La senyora Gurland, que el 1944 esdevindria l’esposa de l’il·lustre psicoanalista Erich Fromm, diposità setanta-cinc pessetes en concepte de lloguer del nínxol. Ningú no va reclamar mai més les seves despulles. L’any 1945 i davant d’altres necessitats del cementiri, passaven a la fossa comuna.
L’absència de tomba, el fet desafortunat d’un destí atzarós al forat comú —no en va queda justificada la frase “jo vaig néixer amb el signe de Saturn”, que encapçala la seva autobiografia—, ha fet reforçar amb el temps els senyals recordatoris de la seva mort en aquest poble fronterer, que ha estat durant dècades un punt de pelegrinatge dels molts benjaminians que cercaven una tomba inexistent.
En el últims anys, la vila de Portbou s’ha ocupat de deixar constància del pas necrològic de tan il·lustre pensador. El primer Ajuntament democràtic li dedicà una plaça a l’entrada del cementiri, certament molt urbana, de ple sentit benjaminià. El 1992 una altra placa sobre el terra recorda Benjamin amb una frase lapidària: “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”. L’any 1994 inaugurava al costat del cementiri l’escultura Passatges de Dani Karavan, un monument a l’exili pensant en l’obra de Benjamin.
I tornem a 1940. Un mes abans de la travessa dels Pirineus, Dora Kellner, esposa de Walter Benjamin, de la qual s’havia divorciat el 1928, fugí a Londres amb el fill de tots dos, Stefan, on viuran la resta dels seus dies. Stefan Benjamin (1918-1972) heretà del seu pare la passió pels llibres i es dedicà a llibreter de vell i col·leccionista. Del seu primer matrimoni amb Ursula nasqué Diane; posteriorment, es casà amb Martha-Marie Germaine de Saint Ours (1923-1993) i nasqué Chantal. Finalment, d’una tercera aliança amb Janet (de nom Ah Kew), d’origen oriental, deixà a la seva mort dues filles de curta edat, Mona i Kim.
Aquest estiu la néta Chantal Benjamin decidí dipositar les cendres de la seva mare, traductora i poetessa, al cementiri de Portbou, en un acte íntim, al qual vaig assistir el passat 7 d’agost. Aquest fet tan senzill estreny, però, els llaços de Portbou i del nostre país amb la família Benjamin, convertint el seu cementiri en un autèntic panteó Walter Benjamin.
Aquest panteó comença a convertir Portbou en una cita internacional i a Catalunya en una referència de pelegrinatge benjaminià. Aquest és un fet que al nostre país no s’ha capitalitzat prou, potser perquè li cal un instrument legal, una fundació o centre d’estudis benjaminians, que des de Portbou sigui capaç de vincular-nos amb tot el món i projectar la nostra relació atzarosa amb Walter Benjamin, més enllà de fer de pur “panteó”.
