Mi abuelo, Miquel Bibiloni Sastre, de Can Fullana, falleció hace casi dos años y medio. Me quedan muchos misterios por resolver. No sobre su muerte, que fue natural y sencilla, sino sobre su vida, tan repleta de sorpresas.
De momento, cuando duermo en su casa, de verano en verano, me dedico a investigar sus libros, los que él atesoró y leyó y en numerosas ocasiones dejó trufados de anotaciones. Mis hijos, sus biznietos, me acompañan y ya saben, porque se lo he contado en tardes y noches como la de las fotos, que quiso ser marinero, periodista, autor de guiones de cine, novelista… y sobre todo fue un gran lector. Lo probó todo con la fugacidad y la persistencia que le permitieron los avatares de su vida.
Este año recupero un poema que le dediqué, tras el funeral, irrelevante literariamente pero que le escribí con mucho cariño. Y, al fin y al cabo, la poesía que escribo es sincera con todas las consecuencias o no es nada, así que qué más da, lo comparto a continuación:
Dormisson: insecte que a Mallorca se diu que ajuda a dormir bé i sense ànsia si se guarda sota el coixí (nota: és la ooteca seca de la mantis religiosa).
La defunció imprevista dels éssers estimats
és un enorme armari d’olivera molt vella
on entre pols rebent i algun corc dissecat
ben emmagatzemades se troben les mil ombres
bandes de fre que ajuden a romandre amb els peus
prou assentats a terra: tot un dia s’acaba.
I què més puc dir ara si dir és contradir
fins que les cites sobre la immutabilitat
del meu món s’esgotin, malgrat no ho voldria.
Només sé que aquest dia serà llarg i som just
a trenc d’alba, de dol, mentre va recolzant-se
al meu front inclinat una fi irrefutable,
tan exacte en l’espai que finalitza ai!
dins ta boca cosida per a sempre. I els ulls…
Hi ha mirades que mai no dormen, però a estones
fan becades molt lentes, de velles o cansades
com mon padrí mirava i més ara sense la nosa
ni el cordam de sa feina, feixuga obra desada.
Ja sé molt més que ahir, i no volia, no.
Des del mateix moment en que pretenem fer
quelcom i es resisteix i cap seguretat
prou ens hi acompanya, obtenim la consciència
d’un univers novell. No despertarà més
i el fred ja el portarem al damunt per a sempre
com porta que no tanca com l’amarga trobada
investida de fil molt negre entre sospirs,
la consternació de que no sé perquè sempre
pensàrem que en Miquel seria etern, que mai
no es moriria, mai, que duraria aquí,
envoltat dels mil llibres entortolligats i lluents
on llegí atentament faules de bandolers
i fires i de com a Ciutat ses dones surten
de ses cases corrent a tal velocitat
que els vestits s’aixequen i elles mostren ses cames.
I una hora més. El gran sol apareix
i no plourà, no ara. Els fossers se presenten
com per un art de màgia, prenen torn amb ses dues
mans, amb ses dues cames a l’esvoranc més sacre.
L’obren com greixonera ben cuinada i compleixen
sa comesa i després se’n van. Pols. Breu oratge.
Nosaltres quedàrem per aquí una estoneta
més i callem, com callen els nostres alens fins
fugissers de tot quant ens caldria expressar
però que per pudor o manca d’esma anem
callant, passat proper que ens fibla la memòria
amb calfreds entranyables. En mon vers no cap ja
so dels coberts de plata o peregrinació
pre-senil, també els parcs i amor dels néts pels avis
se passaren de moda i la flor que vaig dur,
padrí, tenia una aranya esperant entre els pètals.
Crec que ja ho sabies i no va importar massa.
Preceptes irreals flamegen, afegeixen
combustible al dolor que ens arrenca a tota
velocitat poble avall, a l’església repiquen
campanes. El silenci també se’ns incendia
a pas lent, ball de passos que se solidaritza
i accelera, els pals de telèfon esclaten
de trucades pendents, deu girafes somnàmbules
som avui tots i alcem els colls per respirar
amb un poc més de calma fora del remolí,
records i testament, darreres voluntats
i aquelles vuit hores tan llargues i tan poc
que ell se queixava. No, no podem detenir
la parca qua cavil·la, diu es rector a la missa,
saludarem fins tard qui no sap els detalls
de tan amarga crònica, l’havien vist tan bé,
la setmana passada, que ara sembla mentida…
s’havia fet tan feble, silenci barrejat
d’hosts vocàliques sota la llengua, la canya
en la mà de pescar raons i orelles que ja
no hi senten de tan plenes, ara només escolten
com sospirava el peix que demanava aigo
i ja no nedarà més assedegat de pèrdua,
vellesa… sobrevius en mi com el morir
dels somnis, i després de la por de saber massa
descanses, padrí, aliè ja a la il·lusió
d’un món feixuc de feines superposades, cansat
de l’engany dels detalls perquè cap acompanya
en moments com aquest, tu que escrivies guions
de cine quan tenies vint i tres anys, ara,
dos de febrer, jeus tes dins del calaix de fusta
fosca i esquerpa, blanc, ben blanc i lluus petit
ta corpulència, puc jurar ton empipament
pel color que vesteixes, no sé si dus sabates
i en fi, serà irònic però ara sé, primera
vegada que te veig sense vida, que ja
no te miraré més, i puc sentir més clares
ses teves bones, tendres paraules, ferms consells
i inspiracions arriben a mi amb incandescència
l’exacta evidència que experimentem quan
una frase oblidada, buscada molt de temps,
lluu en el llindar de la consciència: creu sempre
en qui més creu en tu, repeties, en un temps
sincer com els colors de cada il·lusió
que sabràs dibuixar; res no és per a sempre
i cada acte anticipa el comiat i, alhora,
el seu ajornament precís per ben guarir
ses ferides i agafa més i més embranzida,
avui sempre arribes més lluny que ahir i això
falta com escoltar i callar tot quan puguis
i mai criticar res. I si viatges, recorda
que a cada poble sos habitants van persuadits
de que no hi ha res tan bo com allò que és seu,
i s’enfadarien amb qui els fes contrari;
així que a fi d’estar bé amb tots, rics o pobres,
savis o ignorants, no s’ha de menysprear
res d’allò que se veu, tots tenen amor propi
per macar-lo un foraster… Què més deies, padrí?
Ja ens anirà tornant… poc a poc dosaré
memòria cada vespre malgrat salti a l’oblit,
no pateixis, padrí, que res prou acompanya
i és costa amunt quant prenc. Només sé dir que no
passis ànsia per sa casa, padrinet, malgrat
falta molt ta presència farem tot quan podrem
per mantenir-la com quan ens hi esperaves, ara
seràs l’olor del bàlsam per al pit malalt, l’or
perfumat de taronges, concili de la por
i el tacte, l’antigor de la llum prou transida,
el murmuri, l’alcova fràgil voltada pel fred,
teranyines, la llet tèbia tintada amb mel,
el braser dins la sala, bona nit del pastor
a la posta de sol blava, els passos allunyant-se,
llit de llana cardada sota mon pes i agulles
de pi de Son Fullana, les ombres formigueres
ferotges torrencials que me miren encara
per a que no m’adormi a l’instant i ma veu
que continua seca aferrada a la gola,
ofegada, tan feble, ronca, desplaçada
com la pols sigil·lada de les cambres i els anys
i tu, padrí, seràs també qui més ens obligui,
avui que ja t’hem posat el nom tan ben gravat
sobre el marbre, a perdre ton rastre entre xiprers.
Bona nit, descansa en pau
i que la teva pau ens sigui amable.
