Maniquís, robots i estàtues indefensos

Com va deixar escrit Gabrielle Colette (1873-1954), “hi ha menys maneres de fer l’amor del que es diu, però més del que es pensa”, i quan a Diògenes (412-323 aC) li preguntaven que per què resava a les estàtues, responia que estava practicant el desencontre. D’estàtues -en aquest cas es coneix com agalmatofilia- i altres esclaves va aquest capítol: amors o enamoraments amb robots –gran exemple Brigitte Helm, la dona/robot de la pel·lícula “Metròpolis”-, maniquís i nines inflables, com el protagonista de “Tamaño natural”, de Luis García Berlanga (1921-2010) i la seva nina inflable. Un altre cas cèlebre de pigmalionisme es va produir a Londres al 1877, segons expliquen les cròniques de l’època: un jardiner es va enamorar d’una rèplica de la Venus de Milo i va ser descobert practicant un complicat coit amb ella. Igualment, la bella escultura de Leucade, en el Cercle de Belles arts de Madrid, a la qual va donar forma Moisés de Huertas al 1910, s’ha documentat que ha torbat a molts homes. D’altra banda, l’androidisme, relacions sexuals entre éssers humans i màquines humanitzades, apareix en pel·lícules com “Barbarella”, “Flaix Gordon” o “Blade Runner”, els directors del qual han especualt o insinuat la possibilitat d’activitat sexual entre humans i màquines seductores o com a esclaus sexuals. Curiositat: a la sèrie “Star Trek: la Propera Generació”, el personatge que més cartes d’admiradores rebia era Data, l’android.